Intent de fabula en cómodes fasicles sobre una granota I

"Miau" va dir la granota plurilingüe.

Metaliteratura del gall

Que ne'm fet dels bells temps?


El coronel necesitó setenta y cinco años -los setenta y cinco años de su vida, minuto a minuto- para llegar a ese instante. Se sintio puro, explicito, invencible, en el momento de responder.

Sense neures ni narcótics

Treses pelmes

Hum

Cera

Divagacions sobre sensesentits (text absurd suicida)

Com tothom sap, i per molt que Ducasse digués, l'animal més terribles de la creació fou l'esquirol-tauró. Molts no entendrant perqué aquest animal de dubtosa perillositat (i segons molts experts de dubtosa existencia) és tant temible. La resposta és evident, és culpa de la seva absurditat. Aquesta irrita profundament el seu entorn, ja sigui per un difícil plantajament de la seva forma o per la seva presencia inexplicable. Preguntes com d'on ha sortit, era necessari o perqué un tant gran interés en un esser absurd, continua omplint la ment de multitud d'essers vius. La sola possibilitat de visionar interiorment una cua d'esquirol sortint de l'aigua imitant a la perfecció l'aleta dorçal del seu famós coetani perturba la ment d'aquells acostumats a la tranquilítat de tot alló normal i controlable. L'esquirol-tauró fuig de tot això en un intent evident d'autoeregirse en un sensesentit. La realitat d'aquest animal és una simple i total perdua de temps, qualsevol altre conclusió és aventurarse en una utopia.

Nemesio i la cultura

Nemésio em preocupava, no sabia que fer amb l'únic llibre que tenia a les seves estanteries. Ara tot va millor, la tauleta on té el televisor ja no coixeja.

Somni d'una nit d'estiu (poesia des de l'absurd I)

Massa calor
No puc dormir
No somiaré
Aquesta nit.

El sujeto

Mi sujeto desapareció, dejó sin sentido mi frase. Me puse a buscarlo por todas partes, leí decenas de libros, con miles de sujetos, pero ninguno de aquellos era el mío. Lo busqué por la calle, llamándolo a gritos, algunos (otros sujetos) me miraban como si estuviera loco, no apareció. Al fin, cuando iba a abandonar la búsqueda, lo encontré, ahí escondido, en el centro mismo (donde pasaba inadvertido) de un enorme diccionario, pero cuando me dispuse a colocarlo en mi frase, vi que el verbo, aprovechando que no le prestaba atención, había desaparecido.

Nit fosca de lluna

Un llampec creua el cel,

La lluna està coberta,

Bufa un vent fred,

Plovisqueja suaument ,

Tens massa calor.

Coincidències allegòriques

Que et fan sentir millor.

Luminosa oscuridad

Temían, en aquella vieja casa, temían. Se fue la luz, y ahí, en lo desconocido se quedaron encogidos, en un rincón, temiendo todo lo conocido por no poder ya verlo. Pero entre tímidos quejidos, se levantó una voz, única y poderosa, más temida que la oscuridad pero para ellos tranquilizadora. “¡Ya tomo yo el mando!”, gritó “¡confiad en mí, y os llevaré de nuevo a la calma de lo conocido!” Se levantó y, sin dudar, a grandes pasos fue hasta el interruptor, lo encendió, nada sucedió, la oscuridad seguía allí, pero con un gesto fuerte y autoritario, volvió a apagar el interruptor se giró hacia ellos y les dijo “¡Dejad de temer la oscuridad desconocida, ya estáis a salvo, ahora solo os envuelve la oscuridad conocida!” Y viendo que era verdad, que el interruptor estaba apagado que lo desconocido ahora se les presentaba tan escondido como lo conocido, pudieron dormir tranquilos porque sabían que ahora él también vigilaba sus sueños y sus temores.

Inconsciència

Si et digués
Que tens des d'ara
Dues hores
D'inconsciència,
Què en faries?
Aquestes serien
Sense dubta
Les dues millors
De la teva vida.
Si no en tens prou
Mata el temps,
No en deixis més
Que el que quedi
D'inconsciència.
Però si han de ser
Les últimes
Que tindràs,
Gaudeix-ne.

Extasis Desquiciant

Tens les estrelles
Sobre el cap.
Et creus encara
Amb dret de parlar-ne'n?
I que en penses
Quand et diuen malparit?
Son belles encara?
Son velles des d'ara.
Amb tot l'enuig
D'un cor ferit,
Escups contre elles.
Ja ets per fi
Només un maleit.
Que et diguin
El que vulguin
Estàs per sobre d'elles.

Fulls en blanc

Les veus?
Paraules i adjectius,
Sense sentit,
Al menys per tu,
Com un mar negra,
Observa't en plena nit
Per una lluna en quart creixent,
On nades al mig d'un buit
Que riu de la teva ànsia.
Una tela en blanc,
L'escuma d'aquell mar,
Que prend més força
Que els mots dels voltant.

Defuig la paraula i els colors

Busca-hi un nucli de calma.

Trenca les regles anteriors,

Però devora-les àvid d'ignorància.

Les paraules seràn

Per cada persona

La perdició que més li plagui

Lluny dels simbols de l'oblit.

Jove lector

Caminant, vaig veure aquell noi, amb els seus amics, que de cop, senyalant una llibreria, va començar a cridar "¡Lo he acabado! ¡Lo he acabado!". Jo em preguntava (com faig sempre que algú llegeix un llibre), quin deu ser aquest llibre, que ha acabat? La resposta va ser ràpida. "¡He acabado la sombra del viento! Y al final me emocioné, te lo juro tio, me emocioné." Que hagués pogut esperar si no? Ho hagués hagut d'imaginar que aquell noi d'apenes 15 anys estava feliç i orgullós d'haber acabat La sombra del viento. En aquell moment, em va passar pel cap, la imatge de Zafón cridant com un boig "¡He acabado! ¡He acabado!" I que es referís a la seva carrera "literaria", llavors sí que m'hagués emocionat... Llàstima que vaig tornar rapid al món real, on aquell noi encara somreia per haber acabat La sombra del viento.

El duende

24 Gidouille CXXXVI St. Gris-gris, ventre

Para buscar el duende no hay mapa ni ejercicio. Sólo se sabe que quema la sangre como un trópico de vidrios, que agota, que rechaza toda la dulce geometría aprendida, que rompe los estilos, que se apoya en el dolor humano que no tiene consuelo, que hace que Goya, maestro en los grises, en los platas y en los rosas de la pintura inglesa, pinte con las rodillas y los puños con horribles negros de betún; o desnuda a Mossèn Cinto Verdaguer en el frío de los Pirineos, o lleva a Jorge Manrique a esperar a la muerte en el páramo de Ocaña, o viste con un traje verde de saltimbanqui el cuerpo delicado de Rimbaud, o pone ojos de pez muerto al conde de Lautréamont en la madrugada del boulevard.

Juego y teoría del duende, Federico García Lorca

Retorn de "Y el blog se hizo"

Sts Palotins des Phynances.

Aujourd'hui (avui i hoy, anche oggi) 22 palontin CXXXVI, commence mon blog. Començo en català que te mes classe. Malgré moi, no tinc gran cosa mes a dir (j'ai rien de plus à dire), les flors aqui a Faucher reneixent, però segurament tornaran à ser decapitades en poc temps (costums franceses, que hi farem, même les fleurs passent à la guillotine). Et maintenant a song:

"Son morto ch'ero bambino
son morto con altri cento
passato per un camino
e ora sono nel vento"

Auschwitz ,Francesco Guccini (ningú entén el seu espectacular humor negra)