Nit fosca de lluna

Un llampec creua el cel,

La lluna està coberta,

Bufa un vent fred,

Plovisqueja suaument ,

Tens massa calor.

Coincidències allegòriques

Que et fan sentir millor.

Luminosa oscuridad

Temían, en aquella vieja casa, temían. Se fue la luz, y ahí, en lo desconocido se quedaron encogidos, en un rincón, temiendo todo lo conocido por no poder ya verlo. Pero entre tímidos quejidos, se levantó una voz, única y poderosa, más temida que la oscuridad pero para ellos tranquilizadora. “¡Ya tomo yo el mando!”, gritó “¡confiad en mí, y os llevaré de nuevo a la calma de lo conocido!” Se levantó y, sin dudar, a grandes pasos fue hasta el interruptor, lo encendió, nada sucedió, la oscuridad seguía allí, pero con un gesto fuerte y autoritario, volvió a apagar el interruptor se giró hacia ellos y les dijo “¡Dejad de temer la oscuridad desconocida, ya estáis a salvo, ahora solo os envuelve la oscuridad conocida!” Y viendo que era verdad, que el interruptor estaba apagado que lo desconocido ahora se les presentaba tan escondido como lo conocido, pudieron dormir tranquilos porque sabían que ahora él también vigilaba sus sueños y sus temores.

Inconsciència

Si et digués
Que tens des d'ara
Dues hores
D'inconsciència,
Què en faries?
Aquestes serien
Sense dubta
Les dues millors
De la teva vida.
Si no en tens prou
Mata el temps,
No en deixis més
Que el que quedi
D'inconsciència.
Però si han de ser
Les últimes
Que tindràs,
Gaudeix-ne.

Extasis Desquiciant

Tens les estrelles
Sobre el cap.
Et creus encara
Amb dret de parlar-ne'n?
I que en penses
Quand et diuen malparit?
Son belles encara?
Son velles des d'ara.
Amb tot l'enuig
D'un cor ferit,
Escups contre elles.
Ja ets per fi
Només un maleit.
Que et diguin
El que vulguin
Estàs per sobre d'elles.

Fulls en blanc

Les veus?
Paraules i adjectius,
Sense sentit,
Al menys per tu,
Com un mar negra,
Observa't en plena nit
Per una lluna en quart creixent,
On nades al mig d'un buit
Que riu de la teva ànsia.
Una tela en blanc,
L'escuma d'aquell mar,
Que prend més força
Que els mots dels voltant.

Defuig la paraula i els colors

Busca-hi un nucli de calma.

Trenca les regles anteriors,

Però devora-les àvid d'ignorància.

Les paraules seràn

Per cada persona

La perdició que més li plagui

Lluny dels simbols de l'oblit.

Jove lector

Caminant, vaig veure aquell noi, amb els seus amics, que de cop, senyalant una llibreria, va començar a cridar "¡Lo he acabado! ¡Lo he acabado!". Jo em preguntava (com faig sempre que algú llegeix un llibre), quin deu ser aquest llibre, que ha acabat? La resposta va ser ràpida. "¡He acabado la sombra del viento! Y al final me emocioné, te lo juro tio, me emocioné." Que hagués pogut esperar si no? Ho hagués hagut d'imaginar que aquell noi d'apenes 15 anys estava feliç i orgullós d'haber acabat La sombra del viento. En aquell moment, em va passar pel cap, la imatge de Zafón cridant com un boig "¡He acabado! ¡He acabado!" I que es referís a la seva carrera "literaria", llavors sí que m'hagués emocionat... Llàstima que vaig tornar rapid al món real, on aquell noi encara somreia per haber acabat La sombra del viento.

El duende

24 Gidouille CXXXVI St. Gris-gris, ventre

Para buscar el duende no hay mapa ni ejercicio. Sólo se sabe que quema la sangre como un trópico de vidrios, que agota, que rechaza toda la dulce geometría aprendida, que rompe los estilos, que se apoya en el dolor humano que no tiene consuelo, que hace que Goya, maestro en los grises, en los platas y en los rosas de la pintura inglesa, pinte con las rodillas y los puños con horribles negros de betún; o desnuda a Mossèn Cinto Verdaguer en el frío de los Pirineos, o lleva a Jorge Manrique a esperar a la muerte en el páramo de Ocaña, o viste con un traje verde de saltimbanqui el cuerpo delicado de Rimbaud, o pone ojos de pez muerto al conde de Lautréamont en la madrugada del boulevard.

Juego y teoría del duende, Federico García Lorca